La prensa dice

1 sep
2007

Per entendre la vida, per Vicenç Pagès

En el pròleg que acompanya aquesta edició, Valentí Puig considera que l’escriptor canadenc Robertson Davies (1913-1995) era "subtilment victorià, és a dir, cerebral i humorístic, tradicional i civilitzat. El cinqué en joc va ser publicat el 1970, l’any convuls en què va néixer la Fracció de I’Exèrcit Roig a Alemanya i en què Jimmy Hendrix i Janis Joplin abandonaven el món després d’haver dut al límit totes les provatures artístiques i vitals. I això no obstant, en aquella mateixa època, des del seu recer al Canadà, Robertson Davies escrivia com si no hagués existit mai el rock, ni els beatnicks, ni tan sols les avantguardes. La seva novel·lística prossegueix sense vacil·lacions la tradició del segle XIX, i no es pot negar que manté tot el seu valor com a instrument de plaer i de coneixement. Llegir-lo avui dia no és un anacronisme, sinó tot el contrari, una manera de sentir-lo -i de sentir-se- plenament contemporani.

Al conte Arcàdia, publicat el 1999, Valentí Puig retratava un home que cada vespre abandonava la llar per anar a jugar a billar al casino i estalviar-se així la difícil convivència amb l’esposa. Amb el tac a la mà, explica al seu company de joc que de jove es va enamorar amb bogeria d’una noia que al final del conte descobrim que ha acabat convertint-se en la dona que ara evita obstinadament. El cinquè en joc traça un dibuix semblant: Dunstan Ramsay, un director d’escola que acaba de retirar-se, llegeix un article que es refereix a ell com un home gris. Ferit en l’amor propi, es llança a escriure una mena de memòries destinades a demostrar que la seva vida ha estat molt més rica i complexa del que l’autor de l’article ha donat per fet. I, efectivament, el lector no pot sinó estar-hi d’acord. Tots dos personatges, tant el d’Arcàdia com el d’El cinquè en joc, semblen els únics que no s’estranyen de saber que el jove ple d’il·lusions i el vell solitari i desolat no són sinó estadis en el transcórrer d’una mateixa persona.

De la infantesa a la vellesa

La novel·la de Robertson Davies, doncs, narra una vida sencera, des de la infància fins a la vellesa, explicada pel protagonista des de la distància que atorga l’experiència i la reflexió, és a dir, d’una manera no del tot fiable. En aquest sentit, el llibre combina les exploracions morals de les obres de Carol Shields amb la fredor narrativa del majordom Stevens a El que resta del dia, de Kazuo Ishiguro. Són obres que només es poden escriure des de la maduresa, i que fan que recuperem la fe en el gènere novel·lesc, que és la millor eina que s’ha inventat fins ara per descriure de manera comprensible les estranyes mutacions que van conformant les nostres vides.

Sostenen els psicòlegs que escribim incansablement la novel·la de la nostra vida, adaptant-la als canvis i mirant de fer-la unitària i coherent. Aquesta és l’empresa que emprèn Dunstan Ramsay quan compon un relat que sorgeix íntegrament a partir d’una escena inicial, fruit de l’atzar però tan determinant que els quatre protagonistes que s’hi troben involucrats veuran com a partir d’aleshores els deus destins es vinculen de manera indissoluble. Aquest és el sentit del títol: el narrador es veu a si mateix com el personatge que, sense ser protagonista de l’obra, està en contacte amb els altres i desbloqueja o fa progressar l’acció en els moments adequats. Així és com es veu a si mateix: secundari durant la major part del temps, però imprescindible a l’hora de moure -de vegades de manera inconscient- els fils darrere l’escenari. Només en les dues ocsasions en què Dunstan Ramsay topa amb algun personatge més intel·ligent que ell, el lector accedeix a una nova visió que li fa replantejar-se el que, amb un joc de miralls singular, ha revelat el protagonista sobre ell mateix.

Situat en un poble canadenc a començaments de segle, dominat per les tibantors i els protocols establerts entre les diferents congregacions religioses, El cinquè en joc se sosté en el sentiment de culpa i de redenció que sent el narrador, en la necessitat del càstig i de la justícia, ni que sigui al cap de desenes d’anys. El leitmotiv de la religió no es troba tan sols en la minuciosa contextualització històrica i en el rerefons moral de la biografia, sinó que -a cuasa de l’escena inicial ja esmentada- el protagonista acaba especialitzant-se en vides de sants. és així com coneix l’ancià pare Ignacio, que tot reflexionant sobre la vellesa facilita una altra de les claus del llibre:

"De vegades sóc conscient d’estar seguint el camí traçat per algú que va morir quan només tenia la meitat de l’edat que tinc jo ara. Veig i sento coses que Ell ni va veure ni va sentir. Jo sé coses que Ell no semblava pas que sabés. Cadascú vol un Crist per a ell o per als que pensen com ell. Molt bé; llavors, ¿cometo una falta si desitjo un Crist que m’ensenyi a ser vell? Tots els ensenyaments de Crist parteixen del dogmatisme, la certesa i la fortalesa de la joventut, però jo necessito alguna cosa que tingui en compte l’augment de l’experiència, el sentit de la paradoxa i l’ambigüitat que arriben amb els anys".

A punt d’arribar a la seixantena, l’autor es va interessar per la manera d’envellir, per les conseqüències d’actes que els protagonistes potser ja han oblidat. Armat amb una ironia poderosa, una precisió envejable i un do per a la construcció de trames mil·limètriques, Davies escribia d’una manera massa artesanal per obtenir el premi Nobel que durant anys va estar a punt de rebre.

De la mà de Dunstan Ramsay, assistim al conflicte generacional que viu amb els pares, a la Gran Guerra europea, a la desaparició de la seva família, a la rocambolesca imposició d’una medalla, als amors i als desamors consegüents, als requeriments laborals, a les trampes de l’amistat, a les investigacions hagiogràfiques que l’acompanyen en la maduresa. Com en un viatge iniciàtic, Ramsay va retrobant els personatges que més el van influir en la joventut, que amb els anys el van ajudant a completar les llacunes -les escenes, les històries- que desconeix i que han contribuït a modelar la seva pròpia vida. Així va aprenent a envellir, a assumir errors i culpes, a perdonar amb dificultats- i -amb prou feines- a oblidar.

El cinquè en joc és el primer volum de la Trilogia de Deptford. Els volums posteriors són protagonitzats pels altres personatges que també estaven presents en l’escena que conté, de manera genètica, el miler de pàgines que conforma la trilogia. Cada novel·la es pot llegir de manera autònoma, però el sentit ple només es pot atànyer després de completar-les totes. De fet, a la primera apareixen els membres d’un circ ambulant -pròpiament freaks- que poden semblar narrativament desaprofitats si no sabem que l’autor els reprendrà en els volums posteriors. Editat en castellà per la jove editorial barcelonina Libros del Asteroide, El cinquè en joc va obtenir l’influent premi Llibreter l’any passat, fet que va accelerar la traducció de l’obra al català -la primera d’aquesta editorial, i no serà l’última-, realitzada de manera exemplar per Carles Miró. El cinquè en joc, i en general tota l’obra d’aquest autor, basada en les influències i les relacions entre atzar i necessitat, entre fascinacio per la víctima i pel culpable, està rebent l’atenció de molts lectors. Robertson Davies té el mèrit de recordar-nos que, més enllà dels pantalons acampanats, hi havia vida -literària- als anys setanta.

L’avenç