La prensa dice

12 nov
2009

Quatre germanes, por Gemma Casamajó

Quatre germanes té molts trumfos. Fa companyia, commou i no et deixa a l’estacada. La novel·la neix d’un cos ben dotat per l’escriptura. Un cos, el de la nord-americana Jetta Carleton (1913-1999), que, tanmateix, ni abans ni després publicà cap altra obra tot i que aquesta es convertí, l’any 1962, en un best-seller elogiat per crítics i lectors. Reclinada sobre les sòlides espatlles del realisme rural nord-americà, l’autora escriu un llibre inspirat en la seva pròpia vida i en un paisatge que coneix a fons, el de l’oest de Missouri, que converteix gairebé en protagonista, tal i com ho feia Txékhov en moltes de les seves peces teatrals.

Descrit per la narradora i suggerit pels personatges, aquest entorn natural és un excel·lent exemple de descripció figurativa clavada i indispensable que s’estén com una taca d’oli al llarg del llibre però que mai està fora de si.

La novel·la posa call a mesura que avança. I s’endureix no només la trama sinó la vida i les interioritats dels personatges. Esdevé necessari, doncs, avançar cent pàgines per descobrir que Quatre germanes no és Donetes, de Louisa May Alcott, tot i que les reminiscències inicials hi puguin portar.

Dividit en sis llargs capítols, dedicats cadascun a un personatge, el llibre explica la història d’una família amb quatre filles que van créixer combinant una gramàtica impecable i estranyes revoltes i que avui, ja adultes i construïdes de fràgils materials sensibles, encara passen els estius on van ser criades: a la granja familiar dels pares, Matthew, un mestre que, per a elles, era «com Déu i com el temps», i Callie, una treballadora tan dura i flexible com una noguera jove.

Carleton controla el pols de la novel·la: el seu curs i discurs. I tot i que està molt ben dotada per a la conversa i que en l’obra hi predomina el diàleg, el gran tresor de Quatre Germanes són algunes descripcions i narracions a l’aguait de la complicada condició humana. L’autora embasta la vora de la literatura i ens deixa el testimoni sensible d’una dona que inclina una mirada no nostàlgica lleugerament enrere i ens retorna el present. -Gemma Casamajó

Time Out