La prensa dice

21 abr
2007

Història de dues boles de neu, por Carles Geli

La literatura coincideix amb l’esport en el fet que dos i dos no tenen perquè acabar sumant quatre. Només aquesta aberrant llei aplicable en exclusiva a l’àmbit de les lletres i a l’exercici físic explica el particular èxit a Espanya d’una sèrie narrativa (la Trilogia de Deptford), la d’un escriptor semi-desconegut aquí (el canadenc Robertson Davies) i el de la petitíssima editorial independent que ho ha promogut (Libros del Asteroide). Tres impossibles en un de sol.

Els dos primers s’expliquen depressa. Davies (1913-1995), format en literatura a Oxford, home cultivat, periodista molts anys, home d’humor fi que va invertir en la creació de comèdies d’èxit, seriòs candidat al Premi Nobel el 1992, entén la novel·la -i així en va fer 11- a la manera clàssica: una novel·la ha d’explicar històries; el ser humà, des de l’inici dels temps, vol que li expliquin històries. I la millor manera de triomfar narrant-les és essent fidel als cànons del gènere. I amb el temps, això es converteix en modern. Exactament això és Davies.

També ho és un cert codi ètic i moral bàsic, innegociable, i una facultat per interpretar la psicologia humana a la que no devia ser-ne aliena la seva admiració per Jung. Amb la combinació de tot plegat, Davies va confeccionar el tríptic de Deptford, que arranca amb El cinquè en joc, que Libros del Asteroide va treure el 2006 en castellà i ara en català.

Una bola de neu llançada entre dos nens és l’origen de tot: la víctima anava a ser Dunstan Ramsay, la vida del qual protagonitza en bona mesura la primera entrega. Qui va llançar-la, el seu amic Stauton, canalitza la història a la segona part, Mantícora. La darrera, El mundo de los prodigios, que ara apareix en castellà, té com a gran fil conductor, en un dels cops d’efecte literaris que tant li agradaven a l’autor d’Ontario, a Paul Dempster, un personatge amb certes deficiències fruit d’un part prematur de la seva mare provocat per un cop: el de la bola de neu que Staunton va dirigir contra Ramsay. Atzar i destí, dues de les joguines conceptuals predilectes de Davies.

Ni l’una ni l’altra van tenir a veure en el fet que El cinquè en joc, llavors només en castellà, rebès el Premi Llibreter 2006. Com tampoc és fruit de la casualitat que Davies hagi estat publicat per una minúscula editorial, creada ara fa dos anys i que per una altra llei molt pròpia del món del llibre -el desitjat boca-orella- s’està fent un lloc molt ràpid sota el sol del prestigi en temps de best-seller dubtosos i macrogrups. El resultat són més de 20.000 exemplars venuts de la trilogia i un catàleg que comença a fer patxoca: Los inquilinos de Moonbloom, d’Edward L. Wallant; Vinieron como golondrinas, de William Maxwell; El maestro Juan Martínez que estaba allí, de Manuel Chaves Nogales... La història d’una altra bola de neu.

El País